Això és el que hi ha i res més

Salvador Sostres: Discurs i realitat
www.e-noticies.com, 06/09/2004.

L’antiamericanisme judeofòbic és la pedra de toc del pensament políticament correcte a Catalunya i a Espanya. Completen la recepta una mica de feminisme, una mica d’ecologisme, una mica de solidaritat amb causa llunyana i perduda —depèn de la que a cada moment surti per la tele— i un pacifisme que només s’activa contra els Estats Units: perquè hem vist manifestacions de tota mena contra Bush però per exemple amb Putin no ens hi fiquem gaire. No és que s’aprovin els seus mètodes però ningú no en fa manifestació ni causa, perquè no queda ni progre ni chic queixar-se si al davant no hi tens els americans. S’ha de tenir molta mala llet per dir, per exemple, que vivim l’època menys segura i més violenta d’ençà del final de la Segona Guerra, perquè per molt en contra de la guerra de l’Iraq que s’estigui, el sol fet de comparar el que ha fet Bush amb el que van fer Stalin i tots els dictadors del Pacte de Varsòvia no és que sigui propi d’analista mediocre sinó d’una mala persona. Mentre seguim malgastant la força, el talent i l’edat en discursos que creiem que queden bé però que no tan sols no serveixen per a res sinó que contradiuen la realitat, en nom del mestissatge tan volgut ens neguen el dret a seguir sent allò que som que d’altra banda se li reconeix a qualsevol país i qualsevol país exerceix. Mentre exigim que les tropes americanes marxin de l’Iraq pretenem deixar el país en mans de terroristes fidels a Saddam que aquí anomenem resistents, i mentre neguem a Israel el dret de defensar-se ens afegim a Hitler i a la llarga llista de persones i països que el que en el fons li neguen a Israel és el dret d’existir. De la ideologia que més sang ha vessat, el comunisme, en diem que com a mínim la idea era bona, i tot això, en nom de la democràcia, la justícia i la llibertat: colossal.