La inexistent política exterior espanyola
Sorprenent, per poc habitual a la somnolenta Catalunya, editorial d’e-noticies.com, el 27/06/2005, sobre LA INEXISTENT POLÍTICA EXTERIOR ESPANYOLA. En tot cas, peca d’optimista, en la conclusió, sobre la possibilitat del govern actual de reconduir la cosa.
Una de les característiques del Govern del PSOE que va substituir el del PP és que les relacions exteriors de l'Estat espanyol s'han convertit en gestos, però la política exterior és inexistent. Les raons d'aquesta situació són: l'absència d'una directriu clara, la inexperiència i el desconeixement del president, Rodríguez Zapatero, i el baix nivell del ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que és, com a màxim, un acceptable ambaixador en un país de segona fila.
Zapatero segueix una via erràtica. S'acosta a països com Veneçuela o Cuba i retira les tropes espanyoles de l'Iraq. Però també intenta ser un aliat de Chirac i Schröder a Europa i mantenir bones relacions amb els nord-americans, malgrat la retirada de l'Iraq. Convenç la UE perquè s'apropi a Cuba i després Fidel Castro el deixa en ridícul davant la UE.
A més, parla de vaguetats utòpiques, de lluita contra la fam i d'altres qüestions que són més adequades per a les declaracions programàtiques d'una ONG que per a un president de Govern d'un Estat europeu. Les seves idees en aquest àmbit són un manual de progressisme de disseny i una llista de les coses que són políticament correctes.
Però els fets no sempre coincideixen amb aquestes paraules. Parla de drets humans, però s'acosta cada cop més al règim marroquí i abandona el poble sahrauí. La seva defensa dels drets humans tampoc li impedeix donar entusiastes abraçades a un personatge com Vladímir Putin, que no es dedica precisament a defensar els drets humans, ni a Rússia, ni per descomptat a Txetxènia.
Zapatero no té —almenys no té encara— ni l'experiència ni les relacions que es necessiten per participar en una cimera europea com l'última. El president espanyol va ser absolutament irrellevant. Rajoy, en el Congrés dels Diputats, li va dir molt encertadament: “Usted no tiene ni quien le invite a un café en Europa.” I si Zapatero va ser irrellevant, el seu ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va ser inexistent.
Perquè aquestes actuacions estan avalades —o fins i tot dissenyades i projectades— per Moratinos. El seu paper en l'assumpte del Sàhara és especialment ridícul. Les delegacions de parlamentaris de diverses comunitats autònomes viatgen a l'aeroport d'Al-Aiun i són rebutjades per les autoritats marroquines davant el somriure divertit del ministre espanyol, incapaç de frenar aquest lamentable espectacle i de posar les coses al seu lloc enfront de la corrupta dictadura marroquina.
Moratinos —amb la col·laboració de Zapatero— és també el principal responsable del grotesc espectacle que ambdós, junts o per separat, protagonitzen habitualment cada cop que coincideixen en alguna reunió internacional amb autoritats nord-americanes. Per a aquests dos personatges, una salutació en un passadís amb Condolezza Rice o un intercanvi de mirades amb George Bush es converteix en una reunió de treball, sempre molt positiva, sobre les excel·lents relacions entre els dos països. Zapatero i Moratinos semblen en aquestes situacions dos captaires que busquen una almoina dels poderosos nord-americans.
Zapatero ha d'aprendre molt en política exterior, i primer ha de fer dues coses: buscar algú que li presenti líders estrangers —al PSOE hi ha diversos dirigents molt preparats per a aquesta feina— i prescindir aviat de Miguel Ángel Moratinos.
El mateix dia, en canvi, Jesús Cacho coincideix en l’anàlisi a El conflicto Marruecos-Sahara vuelve a poner en evidencia la errática política exterior de Zapatero però conclou més realistament:
Una de les característiques del Govern del PSOE que va substituir el del PP és que les relacions exteriors de l'Estat espanyol s'han convertit en gestos, però la política exterior és inexistent. Les raons d'aquesta situació són: l'absència d'una directriu clara, la inexperiència i el desconeixement del president, Rodríguez Zapatero, i el baix nivell del ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, que és, com a màxim, un acceptable ambaixador en un país de segona fila.
Zapatero segueix una via erràtica. S'acosta a països com Veneçuela o Cuba i retira les tropes espanyoles de l'Iraq. Però també intenta ser un aliat de Chirac i Schröder a Europa i mantenir bones relacions amb els nord-americans, malgrat la retirada de l'Iraq. Convenç la UE perquè s'apropi a Cuba i després Fidel Castro el deixa en ridícul davant la UE.
A més, parla de vaguetats utòpiques, de lluita contra la fam i d'altres qüestions que són més adequades per a les declaracions programàtiques d'una ONG que per a un president de Govern d'un Estat europeu. Les seves idees en aquest àmbit són un manual de progressisme de disseny i una llista de les coses que són políticament correctes.
Però els fets no sempre coincideixen amb aquestes paraules. Parla de drets humans, però s'acosta cada cop més al règim marroquí i abandona el poble sahrauí. La seva defensa dels drets humans tampoc li impedeix donar entusiastes abraçades a un personatge com Vladímir Putin, que no es dedica precisament a defensar els drets humans, ni a Rússia, ni per descomptat a Txetxènia.
Zapatero no té —almenys no té encara— ni l'experiència ni les relacions que es necessiten per participar en una cimera europea com l'última. El president espanyol va ser absolutament irrellevant. Rajoy, en el Congrés dels Diputats, li va dir molt encertadament: “Usted no tiene ni quien le invite a un café en Europa.” I si Zapatero va ser irrellevant, el seu ministre d'Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va ser inexistent.
Perquè aquestes actuacions estan avalades —o fins i tot dissenyades i projectades— per Moratinos. El seu paper en l'assumpte del Sàhara és especialment ridícul. Les delegacions de parlamentaris de diverses comunitats autònomes viatgen a l'aeroport d'Al-Aiun i són rebutjades per les autoritats marroquines davant el somriure divertit del ministre espanyol, incapaç de frenar aquest lamentable espectacle i de posar les coses al seu lloc enfront de la corrupta dictadura marroquina.
Moratinos —amb la col·laboració de Zapatero— és també el principal responsable del grotesc espectacle que ambdós, junts o per separat, protagonitzen habitualment cada cop que coincideixen en alguna reunió internacional amb autoritats nord-americanes. Per a aquests dos personatges, una salutació en un passadís amb Condolezza Rice o un intercanvi de mirades amb George Bush es converteix en una reunió de treball, sempre molt positiva, sobre les excel·lents relacions entre els dos països. Zapatero i Moratinos semblen en aquestes situacions dos captaires que busquen una almoina dels poderosos nord-americans.
Zapatero ha d'aprendre molt en política exterior, i primer ha de fer dues coses: buscar algú que li presenti líders estrangers —al PSOE hi ha diversos dirigents molt preparats per a aquesta feina— i prescindir aviat de Miguel Ángel Moratinos.
El mateix dia, en canvi, Jesús Cacho coincideix en l’anàlisi a El conflicto Marruecos-Sahara vuelve a poner en evidencia la errática política exterior de Zapatero però conclou més realistament:
Tras el fiasco del eje franco-alemán, le toca a Marruecos poner en evidencia las limitaciones de una política exterior que parece diseñada por el peor enemigo de España.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home